En aquesta pàgina posarem tots els escrits i comentaris que facin els/les mestres que van treballar a l’escola. Es recomana si és possible que s’indiqui l'any o anys que van estar a l’escola, i una foto d'abans i una altra d’ara. Ho podeu enviar a pericogarcia52@gmail.com
Lluís Rey Riocabo
UN
ANY EN LA VIDA D’UN DIRECTOR D’ESCOLA (1975-1976)
Aterrar a l’escola Lluis Millet l’any 1975 i fer-ho com a
director va ser una aventura difícil d’oblidar. Jo tenia ja una bona experiència
com a mestre després de treballar sis anys a l’escola de Patronat Els Xiprers
del Baixador de Vallvidrera. Però creia
fermament en la necessitat de transformar l’escola pública i per aquest motiu
em vaig presentar a les primeres oposicions que es van convocar l’any 1974 i
vaig obtenir una plaça com a mestre a una escola de Borredà. La casualitat va
voler que la inspectora Sara Blasi que coneixia la tasca que havíem fet a
Vallvidrera m’oferís una regalet enverinat: acceptar una plaça de director de
l’escola Lluís Millet a Santa Coloma de Gramenet. Em va advertir que es
tractava d’un centre de nova creació on s’havien produït fortes tensions entre
pares, mestres i l’administració. El claustre estava format per set propietaris
provisionals dels quals cap d’ells volia fer de director. Semblava del tot
impossible que es poguessin cobrir les vacants perquè ningú volia anar a
treballar en un centre i en un barri tan conflictiu. Tot un repte! I ho vaig
acceptar. Calia buscar complicitats i les vaig trobar en un grup de pares de
l’associació. El president em va posar al dia de tots els conflictes i no eren
pocs però vaig descobrir uns pares conscienciats, reivindicatius, acostumats a
la lluita. Un recolzament magnífic per començar a treballar!
Qui vol fer de
mestre al Lluis Millet?
A principis de setembre, el curs a punt de començar, en
vaig trobar sense mestres nomenats. La major part dels de l’any anterior havien marxat, la directora havia
cessat i només es quedaven uns quants propietaris provisionals forçats. Quin
panorama! Però a més, els que havien estat nomenats per ocupar la seves places
feien gestions per obtenir una comissió de serveis en altres centres. Finalment
els deu mestres interins més antics de Barcelona es van veure obligats a
sol·licitar la nostra escola. Tots tenien 69 anys! Tot i així encara faltaven
places per cobrir. Era tal el desgavell administratiu que una funcionaria em va
dir que si coneixia algun mestre que volgués treballar al Lluís Millet , fes la
proposta i seria acceptat immediatament.
Aquell mateix dia
vaig conèixer a la Isabel Fonoll que feia cua per trobar una plaça d’
interina. Desprès
de parlar deu minuts amb ella i explicar-li la situació la vaig proposar per la
seva contractació. La Gabriela Serra que vivia a Singuerlin es va assabentar
que buscàvem mestres i es va oferir.
Puri Giménez
Vaig treballar a una escola que no va poder obrir les portes al
començament del curs 74-75 perquè faltaven mestres, mobiliari ... fins que la
pressió dels pares ho va fer possible.
Vaig treballar a una escola on l'ensenyament no era gratuït
perquè es cobraven “les permanències”, hora extra en la qual les pissarres
d'algunes classes s’omplien de dalt a baix de comptes i exercicis. ¡!
Vaig treballar a una escola on hi havia molts alumnes,
pocs recursos, però moltes ganes de canviar les coses.
Vaig tornar a treballar al Millet
l’any 77, després d'un parèntesi de dos cursos. Hi vaig trobar un equip
de mestres amb qui vaig sintonitzar des del principi.
La vitalitat d'aquells anys, la creativitat, la passió per
la participació i la innovació, l'entusiasme per treballar per una escola
pública de qualitat s’encomanava arreu tant a nivell personal com a professional.Eren temps de posar les bases d'un
ensenyament de qualitat, sobretot, perquè teníem davant nostre uns alumnes amb
tot el dret a rebre’l.
Així anaven sorgint propostes organitzatives i
pedagògiques que, amb la pràctica del dia a dia, anaven obrint camí a un procés
més profund i ampli de reflexió fins
engrescar-nos en projectes de renovació de les
diferents àrees i en temes transversals.
Alguns d'aquests treballs van transcendir el marc de
l'escola i es van vincular a l'interès d'altres mestres i d’altres centres que
també apostaven per un nou model d'educació.
Vaig ser al Millet uns
20 anys. Van ser anys molt intensos i rics. En aquesta escola vam treballar
força, però també ens vam divertir molt. Hi havia un grau de complicitat
professional i d’amistat que, en molts casos, anava més enllà de l’àmbit
professional i que s'ha mantingut fins ara. Crec que els alumnes i els pares
també percebien aquest clima.
Gràcies a tots els que heu fet possible que tornem a
reviure aquella experiència.
Ginés Martìnez Cerón
Huellas que ponen de relieve el tiempo vivido no el tiempo
transcurrido
Mi
estancia en el lluit Millet, tres cursos, corta, pero lo suficiente intensa
para que la calidad de sus vivencias dejara algunas huellas, imperceptibles a
simple vista pero, que han tenido la asombrosa capacidad de dejar un poso que a
pesar de la distancia en el tiempo, treinta y tantos años, siguen siendo un
recuerdo vivo. Recuerdos-vivencias que otras vivencias no han logrado borrar
sino convertirlas en intemporales.
Llegué al Lluit Millet
en el curso 1978 cuando apenas se acaban de construir los cimientos que le
darían la solera que estos cuarenta años han demostrado. Cimientos sobre los
que en los años sucesivos se fue construyendo una escuela que respondía al
modelo de una escuela pública que supo
poner al niño como el verdadero protagonista del aprendizaje. La clave, el
aporte y la entrega de un profesorado que llegó a borrar las fronteras entre el
tiempo personal y el profesional. Daba igual que fuese la hora del recreo, del
medio día, para escuchar sin cesar la música de la multicopista que imprimía materiales
de elaboración “made in Lluis Millet”, producto de horas y horas incontables de
un trabajo voluntario
A través de esa
reproductora iban viendo la luz materiales que complementaban y/o ocupaban el
lugar del tradicional libro de texto. Materiales pensados y elaborados “a la
carta” para los niños y las niñas de una escuela sin apenas recursos pero, que
contaba con unas ideas claras, ilusión y entusiasmo de un profesorado enamorado
de su oficio de maestro. Materiales de lo más diverso y adaptado siempre a las
características y necesidades del alumnado: Centros de interés globalizado y
proyectos interdisciplinares, materiales específicos, las pruebas, la novela,
el teatro… Luego vino la entrada a las aulas de lumière dando un nuevo
impulso a la escuela con aquellas proyecciones en las que tanto se disfrutaba y
aprendía, recreando y comentando aquellas proyecciones. Si los materiales “made in Lluis Millet” fuero importantes para el
aprendizaje, no lo fueron menos, las salidas de observación, de recogida de
materiales, de realización de encuestas a los vecinos de las Oliveras.
Materiales que enlazados a la vida constituían las fuentes del aprendizaje.
Fuentes a través de las que aquel alumnado aprendió a pensar, a investigar, a
explorar, a sacar sus propias conclusiones y a elaborar también otros
materiales producto de su trabajo como, la historia de su vida, estudio sociológico del barrio de las
Oliveras …
Detrás de estas producciones
y el trabajo en equipo encontramos la pedagogía del Freinet: el texto libre,
las asambleas, la globalización, las salidas. La de Paulo Freire superando la
educación bancaria y potenciando la dialogicidad, y un largo etcétera que
vendría a evidenciar el compromiso político y pedagógico de aquel grupo de
personas que supieron poner lo mejor de si mismo al servicio de aquella escuela
y de aquel barrio. Principios pedagógicos que siguen siendo válidos hoy, eso si,
complementados por otros principios de aparición
posterior que desarrollan una orientación comunicativa que engloba y supera
otros anteriores
El tiempo ha
demostrado que aquel equipo de maestras y maestros tuvieron la capacidad suficiente para, a
pesar de las características socioeconómicas y culturales de las Oliveras, realizar
una buena gestión de sus pobres recursos e implementar las estrategias
apropiadas, para lograr el nivel de competencia requerido de todo su alumnado
logrando así una escuela de calidad que, sin
duda hoy, le concederían “la Q de
calidad.”
Estas
son algunas de esas huellas que me retrotraen a un escenario “la
escuela del Millet” y a un tiempo 1980 y que con
el paso del tiempo se han convertido en parte de mi patrimonio
educativo. Lo que demuestra la importancia del tiempo vivido no del tiempo
transcurrido. Por eso, a pesar de aquellos cortos pero intensos años que viví
en aquella escuela, ni el polvo, ni el viento, ni la lluvia han podido borrarlas.
Nuria Valls
Records de l’escola Lluís
Millet al Barri de les Oliveres: L’Onze de Novembre
Una de les jornades festives que més recordo
va ésser un onze de novembre. Feia pocs dies que s’havien instal·lat els fanals
al barri i els carrers havien deixat de ser foscos com una gola de llop. La nit
era molt estrellada. La flaire de castanyes torrades no es féu esperar i en
l’aire d’aquell vespre hi havia quelcom més que una simple expectació. Els
infants i tots els grans amb el cor
tendre l’esperaven. Estaven desitjosos de veure “allò”.
 |
El
barri de les Oliveres i l’escola Lluís Millet als anys vuitanta, un dibuix de
l’Isidro Soria
|
I “allò” era un magnífic drac que va fer la
seva entrada majestuosa traient foc pels queixals. Una doble estela de color de
rosa acompanyava els moviments del cap, els quals atreien les mirades
esporuguides i enamorades dels infants.
El drac, que tant bon punt sortí al carrer, es
va fer l’amo i senyor de la festa, era d’unes dimensions considerables.
Semblava talment que s’hagués escapat d’una era prehistòrica i es presentés
aquí , en ple segle vint, missatger de nostàlgies i de joia. Els dimonis de
Vilafranca li feren l’escorta. Aquells diables, per si mateixos ja n’haurien
fet molt de soroll i fum i olor de pólvora, posant els pèls de punta a
qualsevol, mes al costat del drac resultaven una comparsa perfecte.
El cercavila s’estengué per tots el carres i
carrerons, els diables feien tornar la nit més enigmàtica: els espetecs dels
petards, les forques de ferro i les rodes de foc espurnejant per sobre dels
seus caps encaputxats amb teles de sac, transformaven l’ambient d’una forma
especial.
La quimera, mentrestant, encongia el cor dels
petits amb el seu pas lent i parsimoniós, amb el seu cap brandava l’aire de la
nit i l’omplia de bengales de color de rosa. L’olor de les castanyes calentes
es confonia amb la sentor de la pólvora
cremada a tall d’encens tardorenc i festiu que s’enduia enlaire tots els
maldecaps de cada dia.
Aquella festa es podrà repetir, però serà molt
difícil que mai més la gent es torni a trobar tan tendrament agermanada en un
cercavila per a infants. El drac l’havien fet uns mestres i unes mestres de
l’escola del barri el centre Lluís Millet
, juntament amb una titellaire del poble, posant-hi moltes hores de paciència i
treball i amb una gran dosi de creativitat i artesania.
Isabel M. Muñoz Moreno.La Ciutat Millet... (Jo ♥ Millet).
L’Escola Lluís Millet va ser la primera
on vaig treballar un curs sencer, on tindria una tutoria per primera vegada a
la meva vida professional. M’havien adjudicat una plaça de Ciències Naturals i
Matemàtiques, la meva especialitat de Magisteri, el que més m’agradava. La
perspectiva no estava malament, estava molt il·lusionada. Després d’un curs i
mig d’anar per escoles substituint el que em tocava, podia fer de mestra a la
meva ciutat.
Anava amb moltes ganes,
però també nerviosa. Havia triat el centre perquè n’havia sentit parlar, i també
pel seu projecte: se sabia que l’equip docent tenia les coses molt clares, un
projecte cohesionat, es dedicava molt a l’escola i al barri... Els mestres del
Millet eren molt coneguts a la ciutat i alguns companys em van preguntar com se
m’havia acudit triar aquella escola... Vaig tenir molts dubtes, no sabia si
estaria a l’alçada.
Per fer boca vaig apuntar-me a
l’Escola d’Estiu que s’organitzava a la ciutat, on vaig conèixer alguns companys
i companyes. Crec que els primers van ser el Josep Miquel i la Izaskun. Era al setembre de 1981.
No em vaig equivocar, hi vaig estar
alguns anys seguits, i vaig sentir-me acompanyada des del primer dia. A partir
d’aquell moment no vaig parar d’aprendre. En realitat van ser mestres meus (mestres
de mestres) en la millor universitat, la de l’escola.
No paràvem, entre tot l’equip de
mestres es desenvolupaven diferents projectes des de les diferents àrees, com
expliquen altres col·laboradors. Ens plantejàvem com treballar aquells temes
que eren inherents a totes les àrees, a la part de valors, hàbits i
comportaments. A més d’aprendre molt de ciències o matemàtiques, els alumnes i
nosaltres erem persones i com equip preteníem assegurar que els aspectes de
desenvolupament personal havien de formar part del currículum del centre.
La solució la vam trobar
desenvolupant projectes interdisciplinaris, que volia dir que es treballaven
com a escola, i s’integraven a l’aula independentment de l’horari dedicat a cada
àrea o projecte. A més, ho volíem fer de manera activa i compromesa, sense fer
classes magistrals i coherentment amb les línies metodològiques del nostre
projecte educatiu. Així va néixer el projecte Ciutat Millet.
Volíem que els alumnes, i també
mestres, pares i mares, visquessin l’escola com una col·lectivitat. Entre tots havíem de construir una manera de
conviure, tots i totes erem resposables del bon funcionament de l’escola. La
convivència seria tan rica i profitosa com nosaltres vulguèsim. De fet, es tractava
de donar un missatge de ciutadania activa i compromesa, per aixó el model que
es va triat per treballar i viure la participació en una comunitat va ser la
ciutat. D’una manera activa es pretenia educar en la participació per tal que
el procés d’incidir i millorar la realitat transcendís de l’escola, i fos
traslladable al barri i a la ciutat.
Durant els dos anys que va durar
l’experiència ho vam aconseguir. Entre tots i totes, l’escola es va convertir
en el model de convivència que desitjàvem. Si l’experiència va servir pel futur
dels alumnes no ho sé, m’agradaria aprofitar l’ocasió per preguntar-los, però del
que estic segura és que vam aprendre molt a escoltar i treballar en comú per
una idea que compartíem: fer de la nostra comunitat i la nostra escola un lloc
on aprendre, fent-nos grans compartint
el millor de nosaltres mateixos.
Adela Gallardo
A
principis de setembre del 1978 amb molta il·lusió i ganes de treballar a
l’escola pública vaig arribar al Lluís Millet, on sabia que un grup de mestres havien iniciat un camí per anar
fent una escola diferent a la tradicional tant precaria a Santa Coloma.
Les
condicions per educació eran dures, degut a la manca d’escoles el nombre
d’alumnes era molt elevat, al Lluís Millet tots els nens i nenes no hi cabien a
l’edifici nou, de manera que el parvulari i els primers cursos d’EGB estaven
situats als baixos de l’edifici de pisos del carrer Pep Ventura en uns
depriments espais. La desagradable primera impressió que aquests espais em van
causar (en ells estava ubicada la classe on jo faria de mestra de primer) es va
esvair molt aviat a mesura que anava coneixent als companys i companyes i rebia
la seva càlida acollida i la passió per fer escola imbrincant l’educació i la realitat
social propera a alumnes i famílies.
La
confluència entre la sensibilització social i politica d’alguns pares i mestres
que varem participar en les lluites pels serveis més bàsics durant el
franquisme (la mateixa escola va ser fruit de la lluita de veins i veines) va
generar quantitats immenses de sinergia, que traduit en el vocabulari de
l’època volia dir: compromés col·lectiu, unió d’esforços, dedicació de temps, debats,
discrepàncies i contrast d’opinions, reunions i més reunions…per aconseguir una
bona escola, democratica, participativa i innovadora, tot un repte!
Repte
que al menys en part va fer-se realitat: cinema lligat als aprenentatges
escolars, treball de llengua i literatura, treball per centres d’interès,
integració de nens amb deficits auditius, organització participativa de centre,
activitats educatives de centre i barri amb projecció i vinculació social,
material socialitzat, “la ciutat Millet”…
una escola plena de vida !!
Varem
ser molts, amb tarannàs diversos, que vam fer nostre aquest repte professional
amb compromís personal i molta dedicació, posant en marxa canvis en la manera
d’entendre i fer escola, amb organització i gestió cooperativa, pedagogia
activa i lligada a l’entorn natural, social, cultural i oberta al món.
Les
activitats educatives no només es feien a l’aula, l’escola sensera, el barri de
Les Oliveres, Santa Coloma,… eren utilitzats com a espais i recursos educatius vivenciats,
en deiem aprendre de forma crítica i creativa, cadascú en el seu paper alumnes,
famílies i mestres n’erem els protagonistes. Recordo amb especial satsfacció l’estreta
col·laboració i complicitat que teniem amb els pares i mares i com ens donaven
suport i participaven activament en les actuacions conjuntes.
Durant
19 anys vaig ser mestra a l’escola Lluís Millet i amb el meu marit Jaime vam
optar per a què fos l’escola dels nostres fills Manel i Miguel, l’emprempta ha
estat profunda, aprenentatges incontables, vivències, emocions, afectes i
amistats generoses, són tresors molt valuosos dels que continuem gaudint ara.
Moltes Felicitats pel 40 aniversari a tothom !!!
PURIFICACIÓN JIMENEZ NOS ENVÍA LOS SIGUIENTES COMENTARIOS
Tobi, Robi y el Aeroguatutu:
Un trabajo de Lengua y Plástica
Era muy importante estimular el gusto por la lectura, por
eso buscábamos estrategias para fomentarla. Estas imágenes son el resultado de
un trabajo que hicieron los alumnos de 5º (curso 83 ¿? 84 ¿?) sobre personajes
de uno de los libros leídos, titulado “Tobi, Robi y el Aeroguatutu”
Las 7 pruebas (año
1985)
El grupo de Lengua del Casal del Mestre elaboró varios
libros para la enseñanza de la Lengua Castellana en el ciclo superior de EGB.
Uno de estos libros se titulaba “Las 7 Pruebas.” Pruebas por
las que tenían que pasar los alumnos de 6º y, que una vez superadas, les daban
acceso a un estadio superior. En fin toda una estratagema para conseguir las
competencias lingüísticas con los alumnos.
En el Millet se dinamizó esta propuesta mediante actividades
individuales y en grupo y con
intercambios de trabajos con alumnos de otras escuelas.
Las imágenes que te
envío son las entradas a las clases de 6º y tienen que ver con
“el rito de
iniciación y las pruebas” como actividad
de ambientación para suscitar el trabajo posterior en el aula.
EL DRAGÓN DEL MILLET.
El Profesor Ferran Pla fue
el impulsor de este magnífico ejemplar de dragón, aunque las fotos no
den fe de ello. Este dragón participó en muchas fiestas del barrio y otras
tantas de Sta. Coloma.
Ciudad Millet
Una imagen del acto “solemne” de la inauguración de la
ciudad con la presencia del alcalde y otras autoridades.
UNA ESCOLA DE PEL•LÍCULA
Quants anys fa de tot plegat? Trenta o potser més. De fet sembla tot molt llunyà però hi ha records que difícilment s’esborren perquè ens han marcat per sempre. A l’escola Lluís Millet hi vàrem abocar tanta passió, tanta energia que podem dir que van ser els millors anys de la nostra vida professional. Tot estava per fer i tot era possible.
Quan hi vam aterrar, allà per l’any 1975, l’escola era un immens bloc de ciment envoltada de pisos enfilats a la muntanya. Un miler de nens i nenes hi entraven cada dia deixant anar pels passadissos la seva energia infantil. Així és que els mestres ens vam trobar amb unes classes atapeïdes d’alumnes que ens miraven amb desconfiança i amb una de manca de recursos materials. Tot plegat forçosament havia de desembocar en la recerca d’alternatives que fessin viable la nostra tasca. Per sobreviure, calia aguditzar la imaginació i deixar de banda els programes oficials, despertar l’interès de l’alumnat i aconseguir que els mestres gaudíssim ensenyant. Mirat des del present pot semblar agosarat. Fora llibres de text! Ens farem el nostre propi material! Fora la programació oficial! N’elaborarem una de pròpia que s’adeqüi a les necessitats de l’alumnat. Organitzarem sortides periòdiques, anirem de colònies! Col•lectivitzarem el material escolar! Introduirem el llenguatge cinematogràfic a les aules! Hi ho vàrem fer tot. La solidesa d’un equip molt compacte de mestres i la col•laboració d’unes famílies que ens van fer costat van fer miracles. Però i l’administració? Com és possible que ens permetés fer i desfer amb tanta facilitat? De ben segur que no podien compartir els nostres mètodes de treball però no ens ho van impedir a canvi, potser, de mantenir la pau en un lloc on els ànims estaven prou exaltats.
Per uns nens i nenes que ja en aquells anys es passaven la vida enganxats a la tele les imatges era un punt d’interès segur. Veure cinema a l’aula va afavorir l’expressió oral , escrita i plàstica dels alumnes i, a més, va despertar el seu esperit crític. Construint les seves pròpies imatges mitjançant els tallers de cinema van aprendre a expressar-se en un altre llenguatge. El cinema va ser una bona via per eixamplar la seva cultura. Els va familiaritzar amb els pioners del cinema i els va permetre conèixer la riquesa creativa dels millors autors. Primer van ser les projeccions en super 8 a l’aula i després, amb l’ajuda de l’Ajuntament , del Departament d’Ensenyament de la Generalitat i del Casal del Mestre, l’experiència es va expandir a d’altres centres de la ciutat i fins i tot a d’altres poblacions de Catalunya. Es van elaborar materials didàctics per alumnes i mestres, es van organitzar cursos de formació del professorat. Fins i tot hi havia projeccions en 35 mm a l’antic cinema Goya. I , poc a poc, sense haver-ho previst , un projecte petit que havia nascut amb la intenció d’afavorir l’aprenentatge dels nens i nenes del Lluis Millet es va convertir en un aparador de l’escola i de la ciutat.
Entre tots vam fer de l’escola Lluis Millet una escola de pel•lícula !
Aurora Maquinay i Lluís Rey
Lluis Rey Riocabo Publicado en el libro LES OLIVERES SABOR A BARRIO 1970 - 1980 De Ferran Saro
Lluís Rey nació en un pueblo de Valencia, en 1965, y muy pronto llegó a Catalunya. Desde 1970 hasta 1975 ejerció de maestro en la escuela El Xiprer, en Vallvidrera. Cuando tenía que trasladarse a Borredà fue Sara Blasí, entonces inspectora de zona, quien le sorprendió con la propuesta de ir como director a Santa Coloma de Gramenet, a una escuela nueva, en el barrio obrero de Les Oliveres, donde hacía pocos meses se había inaugurado la escuela Lluís Millet ...
continuar
Perico García Publicado en el libro LES OLIVERES SABOR A BARRIO 1970 - 1980 De Ferran Saro
Perico García nació en Yecla, en 1949, y se traslada a vivir al barrio del Fondo, en 1972. En el curso, 1973-1974 se incorpora como substituto en la escuela situada en los bajos de la calle Pep Ventura, que entonces pertenecía al colegio Torre Balldovina...
continuar
Aurora Maquinay Publicado en el libro LES OLIVERES SABOR A BARRIO 1970 - 1980 De Ferran Saro
Aurora nació en Barcelona, en 1948, y llegó al Lluís Millet en el curso 1976, un año más tarde que su marido Lluís. Desde 1968 trabajaba en la escuela Xiprer, de Vallvidrera, donde ejercía la dirección Montse Badia, una gran pedagoga... continuar
José Miquel Lacasta. Publicado en el libro LES OLIVERES SABOR A BARRIO 1970 - 1980 De Ferran Saro
Josep Miquel llegó al barrio de Singuerlín en el año 1976. En junio de aquel año finalizó sus estudios de magisterio en la Escola de Mestres de San Cugat, donde existía un espíritu de tolerancia, de libertad y donde se impartía una formación innovadora impulsada por un profesorado comprometido...
continuar
Joan Doménech. Publicado en el libro LES OLIVERES SABOR A BARRIO 1970 - 1980 De Ferran Saro
Joan Doménech nació en Lleida, en 1953 y se trasladó a estudiar a la Universidad Autónoma de Barcelona en 1970. Llegó a Singuerlín en 1976 y se incorporó como maestro en la Academia Singuerlín, no obstante, el director de la academia, que compartía las ideas de la Hermandad de Cristo Rey, lo despidió por sus ideas progresistas y de izquierdas...
continuar
